He
vingut,
Miguel Hernández,
ací
on
jeus,
com
volia
fa
molts
anys.
He
callat
mirant
el
nínxol.
He
volgut
inútilment
repetir-me
en
silenci
un
vers
teu.
He
sentit
una
pena
invencible,
com
un
nus
molt
vulgar
a
la
gola.
He
callat.
Sols
llegia
el
teu
nom
a
la
llosa.
Molt
de
temps
desitjava
venir.
Sóc
ací.
Dempeus,
mire
el
nínxol.
Cau un sol molt suau, molt de mel. Els ocels, creuen l’aire.
Jo
havia
de
venir
i
he
vingut.
Sóc
ací.
Humilment,
sóc
ací.
Et
recorde,
Miguel.
No
puc
més.
No podia més ja i he vingut. He creuat el cementeri.
Finalment,
he
arribat.
El
moment
més
intens
a
la
meua
existència.
No
t’he
dut
un
gesmil,
un
gerani.
T’he
dut
més
silenci,
Miguel.
He
temptat,
de
genolls,
amb
la
mà,
el
teu
nom
a
la
llosa.
No t’oblides, Miguel. Jo t’ho pregue.
(Alacant, 3-2-1960)
Elegia a Miguel Hernández, al Cementeri d’Alacant. De Vicent Andrés Estellés