Meravelles d'Estellés

Miguel Hernández (Oriola 1910, Alacant, 1942) i Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1923-1993) a penes arribaren a coincidir temporalment però ambdós es caracteritzen per ser dos poetes d’origen humil, l’un era pastor i l’altre era fill de forners. Tot i escriure cadascun en la seua llengua, l’un en castellà i l’altre en valencià, tenien en comú l’ús del llenguatge senzill i d’elements quotidians per a fer visible el seu compromís amb la realitat social de la seua època. A més, ambdós van perdre un fill, fet que va marcar i va quedar patent en les seues obres.

Les obres de tots dos són imprescindibles i compten amb una forta càrrega social i de gran expressivitat sobre temes com la vida, la mort, la naturalesa, l’amor i el sexe.

Miguel Hernández va lluitar durant la Guerra Civil des del front i des de les lletres, publicant en diferents revistes alacantines, i com a conseqüència, va ser condemnat a mort pel règim franquista, però finalment se li va commutar la pena per trenta anys de presó. Tot i això, Miguel Hernández no va complir la condemna sencera, ja que va emmalaltir de tuberculosi a la presó i va morir allí quan tenia 32 anys. Des de la presó va escriure un dels seus poemes més coneguts, les Nanas de la cebolla, quan la seua dona li va contar que només podia alimentar als seus fills amb pa i ceba.

Vicent Andrés Estellés, com hem observat en aquest bloc, durant la postguerra va suposar un dels renovadors de la poesia catalana contemporània i va esdevenir el gran cronista de les penúries de la postguerra valenciana. Dins de la seua obra, Estellés dedica dos poemes a Miguel Hernández, Elegia a Miguel Hernández, al Cementeri d’Alacant i Epístola d’urgència a Miguel Hernández, on Estellés evoca a l’autor d’Oriola després d’una visita a la seua tomba.