La sordesa o discapacitat auditiva
Què és?
És una pèrdua de la percepció auditiva que limita o dificulta l’accés a la informació. El concepte de sordesa pot enfocar-se des de dues perspectives:
Perspectiva mèdica
- Està centrada en la pèrdua auditiva de les persones sordes.
- El principal objectiu és pal·liar les repercussions de la pèrdua d’audició.
Perspectiva sociocultural
- Està centrada en les capacitats que poden desenvolupar, mostrar i aportar les persones sordes com a grup social minoritari, amb una llengua, la llengua de signes, una història i una cultura pròpies.
La sordesa o discapacitat auditiva
Causes
La sordesa pot estar provocada per diferents motius:
Hereditaris
En cas que un o els dos progenitors, o algun familiar siga sord, augmenten les probabilitats que els infants nasquen sords.
Problemes durant l’embaràs, en el moment de nàixer o poc després:
la falta d’oxigen durant el part, el naixement prematur, la rubèola, el pes baix o, fins i tot, com a conseqüència d’un medicament.
Malalties infeccioses
Meningitis, xarampió, parotiditis, infeccions cròniques de l’oïda, etc.
Altres
Traumatismes, soroll excessiu, envelliment.
La sordesa o discapacitat auditiva
Tipus
Existeixen diferents tipus de sordesa segons els següents factors:
Moment d'aparició
- Sordesa prelocutiva → abans d’adquirir el llenguatge.
- Sordesa postlocutiva → després d’adquirir el llenguatge.
Edat d’aparició
- Infància
- Adolescència
- Joventut
- Edat adulta
- Vellesa
Grau de pèrdua auditiva
PÈRDUA | GRAU | CONSEQÜÈNCIES |
LLEUGERA | 20-40 dB | Impedeix la identificació d’alguns fonemes. |
MITJANA | 40-70 dB | Es poden identificar algunes vocals en la parla. |
SEVERA | 70-90 dB | És possible percebre alguns sons. |
PROFUNDA | 90-120 dB | Existeix una audició residual imperceptible que impedeix la percepció del llenguatge oral i dels sons ambientals. |
TOTAL | + 120 dB | No hi ha resposta auditiva. |
Localització de la lesió
- Oïda externa i mitjana → Sordesa conductiva o de transmissió
- Oïda interna → Sordesa neurosensorial o de percepció
- Lesió cerebral → Sordesa central
- Combinació de lesions → Sordesa mixta o combinada
Oïdes afectades
- Sordesa unilateral → afecta a una de les dues oïdes.
- Sordesa bilateral → afecta a les dues oïdes.
La sordesa o discapacitat auditiva
Com podem veure en aquests factors, un dels aspectes més característics del col·lectiu de persones sordes és el grau d’heterogeneïtat que presenten. Aquesta heterogeneïtat rau no únicament en les característiques específiques de la discapacitat auditiva, sinó també en una sèrie de factors externs que incideixen de manera rellevant en el desenvolupament psicosocial com a éssers humans, com per exemple:
L’entorn familiar
L’acceptació de la família així com el grau de compromís en la integració de la persona sorda és molt important per afavorir la seua inclusió.
L’entorn educatiu
Un model educatiu adaptat a la llengua de signes i a les necessitats educatives i comunicatives de l’infant és l’entorn idoni per al seu aprenentatge.
L’entorn social
La situació socioeconòmica familiar o la possibilitat de rebre ajudes tecnològiques per a l’adaptació de l’entorn de la persona sorda pot afavorir la seua inclusió en la societat.
A més d’aquests factors, també ens trobem amb la realitat sociopolítica que mostren les persones responsables de desenvolupar polítiques d’integració i igualtat que emparen els drets de les persones sordes i que eviten la discriminació que pateixen diàriament com a conseqüència de les barreres de comunicació.
Falsos mites sobre les persones sordes
Com hem vist anteriorment, hi ha diferents perspectives sobre la sordesa i les persones sordes. Al llarg dels anys però, la perspectiva mèdica ha guanyat més pes en la societat; com a conseqüència, han aparegut diferents falsos mites sobre les persones sordes, alguns d’ells són:
Carregant
Mite de
«Totes les persones sordes saben llegir els llavis»
Algunes persones sordes poden tindre el suport de la lectura labial quan el missatge s'emet en llengua oral, però cal tindre en compte que amb la lectura labial només s'entén part del missatge, el qual, en el millor dels casos, no arriba al 70%, cosa que pot donar lloc a molts equívocs.
«Les persones sordes són mudes o sordmudes»
Les persones sordes no són sordmudes. Una cosa és que tinguen problemes d’audició i una altra cosa molt diferent és que no puguen parlar. Sordmut és un terme pejoratiu. Tradicionalment es pensava que una persona sorda era incapaç de comunicar-se, però en realitat sí que poden fer-ho, bé en llengua de signes, o bé en llengua oral (tant en la seua modalitat escrita com parlada, sempre en funció de les seues habilitats).
«Una persona sorda és incapaç d’opinar i prendre decisions per ella mateixa»
Les persones sordes sí que són capaces d’opinar i prendre decisions sempre que se’ls oferisca la informació a través d’una llengua que entenen. Per això és clau la figura de l’intèrpret de llengua de signes, com a pont de comunicació entre la llengua oral i la llengua de signes.
«Una persona sorda té un desenvolupament intel·lectual més limitat respecte a una persona oient»
Les persones sordes que reben una educació en llengua de signes amb les adaptacions necessàries, poden aconseguir resultats iguals que les persones oients. És per això que cal tindre en compte les seues necessitats comunicatives, ja que en aquest cas els inconvenients sorgeixen del sistema de comunicació que emprem i no de la capacitat intel·lectual de la persona sorda en qüestió.
Falsos mites sobre la llengua de signes
Durant segles l'ús de la llengua de signes, com a llengua de comunicació entre els membres de la comunitat sorda, ha estat infravalorat. La raó d’aquest menyspreu naix del fals mite sobre la dependència i la incapacitat de les persones sordes per a relacionar-se i comunicar-se amb el seu entorn, i de la falta de capacitat de la societat per veure i escoltar el col·lectiu de persones sordes.
Fins fa unes dècades la llengua de signes no era considerada com una llengua plena, sinó, més bé, com un conjunt de gestos icònics poc estructurats que al llarg dels anys ha quedat confinada a un segon plànol. No va ser fins a la segona meitat del segle XX que, gràcies a les primeres recerques lingüístiques desenvolupades per W. Stokoe, es va constatar l'autenticitat de la llengua de signes com a llengua pròpia i natural de les persones sordes i es va reconéixer l’estatus que mereix.
Aquesta situació ha ocasionat un retard històric pel que fa a la concepció social i al reconeixement institucional, científic i legal d'aquesta llengua, al mateix temps que ha continuat promulgant diferents falsos mites lingüístics. Vegem-los:
Carregant
Mite de
«La llengua de signes és mim»
La llengua de signes no és mim, ja que el mim el realitza un/a actor/actriu que disposa de tot l’espai al seu voltant i es desplaça en totes les direccions alhora que utilitza tots els elements del cos, mentre que la llengua de signes és la llengua natural de les persones sordes, que la perceben, l’adquireixen, la desenvolupen i la produeixen a través del canal viso-gestual amb la finalitat de comunicar i representar un missatge.
«La llengua de signes és universal»
La llengua de signes no és universal, ja que com hem vist, està estretament lligada a la cultura que l’envolta, com també ocorre amb les llengües orals, cada comunitat de persones sordes desenvolupa una llengua diferent segons l’entorn on viu. És per això que cada país té la seua pròpia llengua de signes, de manera que trobem la Llengua de Signes Espanyola (LSE), la Llengua de Signes Britànica (BSL), la Llengua de Signes Italiana (LSI), la Llengua de Signes Francesa (LSF), etc.; fins i tot existeixen varietats dialectals de les llengües de signes.
FAMÍLIA en diferents llengües de signes
«Tots els signes són icònics»
No tots els signes són icònics, és a dir, tots no imiten o copien la realitat a què fan referència, ja que si fóra així tothom seria capaç d’entendre la llengua de signes sense haver-la aprés. És per això que ens trobem que la llengua de signes té signes tant icònics com arbitraris.
Signe icònic: cotxe
Signe arbitrari: blau
«La llengua de signes té un estatus inferior a la llengua oral»
La llengua de signes no té un estatus inferior al de la llengua oral, ja que ambdues llengües són una eina de comunicació que, tot i tindre característiques pròpies que les diferencien, disposen dels mateixos nivells lingüístics i s’utilitzen tant en l’àmbit quotidià com en el discurs intel·lectual, la retòrica, l'enginy i la poesia.
Llibre de Meravelles, 1971
La família i les relacions de parentiu
Carregant
Hui et presente la meua família. Si fas clic en la imatge de cadascun dels seus membres, sabràs quina relació guarde amb ells.
Activitat
En aquesta activitat hauràs de fer de detectiu i ajudar-nos a trobar el familiar que busquem.
Carregant
-
-
-
-
- El meu oncle és Pau. Qui sóc?