Les investigacions i recerques realitzades sobre la llengua de signes i l’aprofundiment en el coneixement d’aquesta llengua han aconseguit la sensibilització de les autoritats competents (locals, autonòmiques i estatals), la qual cosa ha contribuït a la inclusió de la llengua de signes dins la legislació vigent. Ara bé, cal tindre en compte que l'estatus legislatiu de les llengües de signes és molt divers als diferents territoris europeus. L’any 2006, l’ONU, a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat va assenyalar el dret a la igualtat de les persones sordes a l’ensenyament, malauradament aquesta situació canvia segons en quin país ens trobem. És per això que en alguns països, com Finlàndia i Portugal, la llengua de signes està reconeguda constitucionalment, mentre que en altres com Àustria, Dinamarca i Holanda, les llengües de signes gaudeixen d'un reconeixement legislatiu propi.

A l’Estat espanyol, la Llei 27/2007, reconeix les llengües de signes espanyoles i regula els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues.

Al nostre territori trobem que el 25 d’abril de 2006, amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia Valencià s’inclou per primera vegada la llengua de signes, i s’estableix que: la Generalitat és l’encarregada de garantir l’ús de la llengua de signes pròpia de les persones sordes, la qual haurà de ser objecte d’ensenyament, protecció i respecte. Al mateix temps, també s’ha treballat per evitar qualsevol tipus de discriminació de les persones sordes i garantir el desenvolupament dels seus drets.

En aquest context, Fesord CV i la seua Fundació han treballat des del seu origen en tres punts clau:

El II Congrés Internacional de Mestres de Sordmuts (Milà 1880), conegut com “El Congrés de Milà”, és una complicada fita en la història de les persones sordes. En aquest esdeveniment, un grup de mestres oients d'alumnes sords van decidir excloure la llengua de signes del seu ensenyament, i van imposar que l'únic objectiu a l'escola havia de ser ensenyar la llengua oral. Des d’aleshores es va consagrar la tendència oralista a l'educació de les persones sordes per tot el món.

Durant el segle XVIII, a Europa hi havia definides dues tendències molt diferents per a l'educació de les persones sordes.

La primera tendència, representada per l'obra del francés Abad Michel de L´Epée, defensava l'educació basada en la llengua de signes. Aquesta proposta va ser coneguda llavors com el mètode francés.

La segona tendència, el representant de la qual va ser l'alemany Samuel Heinicke, plantejava que l'objectiu de l'escola era fonamentalment ensenyar la llengua oral, de manera que l'alumne pogués integrar-se en la societat oient. Les propostes de Heinicke eren conegudes com el mètode alemany.

Ambdues propostes tenien adeptes i opositors. Durant els últims anys del segle XVIII i principis del XIX es discutia sobre la conveniència de tots dos mètodes. No obstant això, la major part de les persones sordes, si atenem a autors com Desloges (1779), Berthier (1840) i Kruse (1992), defensava el mètode francés, ja que els assoliments del mètode alemany eren pocs i suposava un gran turment per als estudiants al llarg dels anys escolars. El mètode alemany tenia els seus majors defensors entre els mestres oients.

En la segona meitat del segle XIX, l'ensenyament de la llengua oral va cobrar força i va començar a popularitzar-se a les escoles europees de persones sordes. Solament als Estats Units es continuava preferint, de manera clara, l'ús de la llengua de signes, per influència de Laurent Clerc i Thomas H. Gallaudet, els quals havien fundat la primera escola de persones sordes en aquest país sota el model de L’Epée.

A Milà es preparava l'envit definitiu dels defensors del mètode alemany contra els del mètode francés, de fet el Comité Organitzador del congrés estava format íntegrament per mestres oients.

A l’inici del congrés, es van registrar delegats de 9 països: França, Itàlia, Suïssa, Suècia, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Àustria i els Estats Units. Entre els 164 delegats convidats, hi havia un 74% de l'audiència que eren convençuts i declarats oralistes. Una part del professorat sord, tot i no haver rebut invitació, hi va assistir, però no en qualitat de delegats, de manera que no van tenir vot per fer valer la seua opinió.

A partir de les resolucions del congrés, es va iniciar una ona de reformes en totes les escoles de persones sordes d'Europa. La insistència a destacar l'ensenyament de la llengua oral va implicar, així mateix, un descuit progressiu de l'ensenyament de l'escriptura.

Una dècada més tard del Congrés de Milà, les escoles que defensaven l'ús de la llengua de signes havien estat eliminades d'Europa i el model d’educació oral s'expandia per altres continents. Ja no quedava professorat sord a les escoles, de manera que els infants sords perdien així la possibilitat de comptar amb models sords per a la seua vida com a adults. A més d'aconseguir mediocres resultats en l'aprenentatge de la llengua oral, els infants sords de les escoles oralistes tenien habilitats lectores corresponents a edats molt inferiors.

Aquest dilema sobre quin tipus d'educació és més convenient per a les persones sordes encara perdura hui en dia.

Assenyala si aquestes afirmacions són vertaderes o falses.

Estem apunt de començar les vacances i els nostres amics ja estan pensant en el que els agradaria fer aquest estiu. Sabries dir què vol fer cadascun?

Ara que ja coneixem els signes de les emocions ha arribat el torn de posar-ho en pràctica. Sabries dir quina emoció senten el nostre amic i la nostra amiga?

Com que no em trobava massa bé, he anat al metge. A la sala d’espera hi havia un fum de gent. Utilitza les fletxes per saber què els passa.

Sabries dir a quina malaltia correspon cada signe?

En aquesta unitat hem pogut observar com les persones sordes i la llengua de signes han guanyat visibilitat en els últims anys, gràcies, sobretot, a la lluita de les persones sordes que han incentivat el reconeixement legal i social dels seus drets. D'aquesta manera, al territori valencià, ens trobem amb lleis que reconeixen la llengua de signes i la igualtat d'oportunitats de les persones sordes dins la societat oient. Tanmateix, amb l'aprovació de les lleis no és suficient. Cal continuar treballant, com fa el moviment associatiu de persones sordes, per afavorir un model d'educació bilingüe en què s'utilitze tant la llengua de signes com la llengua oral, millorar els programes d'ocupació que integren les persones sordes en igualtat d'oportunitats, i afavorir polítiques d'atenció en aquelles persones sordes que més ho necessiten.